entre somnis i realitats

Realment, la vida laboral d’una persona que atén deu mil turistes (per dir una xifra qualsevol) al llarg d’una temporada d’estiu, que repeteix deu mil vegades les mateixes frases, aconsellant els mateixos llocs per visitar i tot amb el mateix somriure congelat, deu ser força avorrida. Aquests estranys éssers fan de la barra que els separa amb els turistes el seu bastió. Muralla impenetrable. Pitgen el play i torna a sonar la mateixa música arrítmica: el mirador, les muralles, la platja i vés a saber què més. Veus monòtones que reciten la lliçó de memòria. Però que poc es preocupen de les mirades encuriosides dels rostres que tenen davant. Cada persona és única, els interessos poden ser diferents, els consells a donar dependran de si porten tovalloles i para-sols o motxilles i xiruques. Doncs bé, resulta que les persones que últimament em trobo a les oficines de turisme, sembla que han oblidat aquesta lliçó bàsica. Més que rebre la informació que sol·licitem, som mers espectadors de rec

Aigües fredes i cristal·lines, petjades difuses entre l’onatge. Calor del sol que acarona la pell, brisa marina que et du els mil aromes dels pescadors de la zona, aigües gelades que et fan sentir viva, peixos que escapen al sentir-te a prop, rumors de jocs entre la mar i el vent. Acluques els ulls i deixes que totes les sensacions et condueixin als paradisos secrets que amaguen. La teva mirada es retroba amb una dolça realitat lluny dels edificis d’oficines, del tecleig, de les veus que ofereixen ajudes i consultes, lluny de tot el que feia del dia a dia una rutina cansada i feixuga, prop de les fugides que et permeties cada tarda, a l’agafar el tren i tornar a viure. Enyorança? Dels esmorzars entre somriures i anècdotes, dels rostres desconeguts ocults rere els mots internautes, de la petita que s’escola entre les cames demanant carícies. De vacances. Parèntesis als remolins de la vida, deixant que les corrents marines se m’enduguin on el sol decideixi. De vacances. Silencis per fi r

De sobte, després de mesos i mesos de bones intencions sense fets que les realitzessin, es va retrobar amb la seva mirada. S'havia encongit uns centímetres més, però estava més eixerida que l'últim cop que la va veure, empresonada en quatre parets familiars. Els seus ulls encara brillaven quan la feia somriure, mirant esperençada al cel, sabent que un dia retrobaria l'únic home que va estimar. Cada arruga del seu rostre relatava una història. Les seves mans eren el més viu testimoni del pas del temps, de la duresa de la postguerra i d'aquella vida que somiava tenir i que només va viure en somnis. Aquell dia es retrobaren dues generacions. Les paraules perdudes se les enduia el vent, i només en quedava aquella imatge que entrellaçava el present i el passat, que anclava el record amb les rialles del temps que havia d'arribar.

Vell pescador que sortires de nit. La tempesta et sorprengué entre les ones mogudes d’un mar que semblava adormir-se tranquil. Amb una lleugera barca t’endinsares cap al frondós bosc d’aigües salades, les gavines semblaren voler quedar-se a terra, pressentint les sorpreses de la feréstega nit. Cantaves tot tirant la xarxa, esperant trobar quelcom que alimentés els teus, aquells que havies deixat enrere. Melodies entonades al vent, paraules sobre llibertat i amor a la mar que ningú més sentí. No tingueres temps d’observar com aquells núvols carregats d’electricitat avançaven cap a tu. Agafares els rems intentant fugir del que era inevitable, però estaves massa lluny de la costa i entre llamps i trons una onada se t’empassà, conduint-te a les terres secretes de l’oceà que tant admiraves. Entre sirenes i belles fades somrigueres als éssers fantàstics que t’envoltaven. La teva barca tornà a casa, cavall de mar sense genet. Els teus la deixaren a la platja, esperant que algun dia apareguess

Dies per aclucar els ulls i deixar-se portar. Dies en què el sol serà qui et desperti. Dies per gaudir sota una ombra amb un llibre a la mà. Dies per perdre's entre plans, carreteres i pobles a descobrir. Dies en què la brisa marítima de l'Atlàntic et refrescarà. S'obre un parèntesis dins la rutina diària. Un parèntesis de silenci, de rialles, de mirades. Dilluns a la nit, carretera i manta. Les meigues de Galícia ens esperen a l'Atlàntic.

Hi ha dies que esdevenen remolins i no tens més remei que deixar-te endur per l'onatge salvatge de la successió de moments i fets. Per sort, aquesta mena de dies tenen una hora d'inici i una de final i solen estar empresonats entre les parets d'una oficina que no saps si desitjar que desaparegui o que perduri en el temps. Sensacions confuses depenent de la situació: a vegades et sembla que t'afogaràs i no sobreviuràs, i d'altres en canvi t'omplen el cos d'una adrenalina que te'n fa addicte, i et sents com a punt de baixar per un tobogan d'aquests kamikazes i assolir els reptes imposats i autoimposats. En el meu cas, és ben fàcil saber quan estic en un moment d'aquests. Silenciosament (i a vegades no tant silenciosament) tararejo i canto una cançò, sempre la mateixa, i no sé ben bé perquè aquesta; potser per recordar-me que amb o sense remolí segueixo sent feliç? o per què la vida és un miracle i l'amor un altre? per la llibertat? Amo a

Un matí menys, ja només en queden tres. No baixis la guàrdia encara, que ara és massa fàcil fer-ho i justament per això molt perillòs. No pots fallar, pensa en que només en queden tres. És el que li diu cada matí una veu amable, amiga, que quan la mira pot arribar a copsar el cansament, la necessitat d'uns dies per parar-ho tot i sentir-se abandonada als capricis del temps. Però cada moment en què desitja i pensa en l'arribada del divendres a la tarda, quan aquesta pausa esperada l'embolcalli i pugui prendre's el temps que necessita per fer totes aquelles coses trivials però importants que ha anat deixant de costat; cada cop que mira esperançada cap al divendres no pot evitar sentir una punxada i una sensació de buidor amaga la seva mirada. Aquesta alegria, aquesta necessitat... igual que fa un any. Igual que fa un any quan sortia alegrament, pensant en el viatge exòtic que farien amb la seva parella, pensant en les vacances que tenia ben merescudes, amb un somriure il

Tornava a casa. El sol s'amagava del vent rere núvols grisos que anunciaven tempestes, la ràdio nova del cotxe deia que al Pre-Litoral, a les comarques de Tarragona i cap a la zona del Montseny s'hi deixaven sentir les primeres pluges. Jo corria cap a casa, deixant que el vent refrescat fés ballar els meus cabells. I de sobte, començo a veure a la llunyania llamps que cauen del cel, castigant algun punt indeterminat del meu destí. Un, dos, tres, i podia seguir contant. Vaig començar a sentir-me neguitosa, amb quatre xatarres em dirigia al bell mig de la tempesta; llamps que queien, i si...? Un munt de preguntes sense resposta es formulaven dins meu. La imaginació, traidora, començava a navegar cap a móns tenebrosos on l'heroïna, jo, havia d'esquivar llamps i trons i salvar-se de l'energia elèctrica d'aquella tarda de diumenge. Poc després, sortint d'un peatge, cauen pedres del cel. Pedres grans, molt grans, piquen amb violència contra el vidre del cotxe. No

Mama (ana ahabak) de Christina Stürmer. Guerres innecessàries, rostres d'infants convertits en fantasmes d'una vida que els ha deixat les armes a les mans. Mama, sag mir was du meinst. Sag mir warum es hier so dunkel ist. Mama, sag warum du weinst, Ich weiß nicht warum du traurig bist. Sind das Sternschnuppen da oben? Was ist dort vorbei geflogen? Warum friere ich so sehr? Warum dein Herz so schnell? Wieso wird es dort hinten hell? Wo kommt dieser Donner her? Mama, ana ahabak! Mama, ich liebe dich! Mama ana ahabak! Komm doch und beschütze mich! Mama wohin soll`n wir geh`n? Ich will nachhause, es ist schon so spät! Mama, warum niederknien? Was sagst du? Ist das nicht ein Gebet? Zieh` nicht so an meiner Hand! Wieso drückst du mich an die Wand? Und warum geh`n die Lichter aus? Ich kann kaum noch etwas seh`n, Sag, wieso müssen wir hier stehen? Warum gehen wir nicht nach Haus`? Mama, ana ahabak! Mama, ich liebe dich! Mama ana ahabak! Komm d